Descolonitzar la ment

Cap a una llengua universal de la lluita.

Aquest llibre és un resum d’alguns dels temes en què he estat implicat apassionadament els últims vint anys en la meva pràctica de la ficció, el teatre, la crítica i l’ensenyament de la literatura. Aquells que hagin llegit les meves obres Homecoming, Writers in Politics, Barrel of a Pen i fins i tot Detained: A Writer’s Prison Diary potser tindran una sensació de déjà vu. Aquesta reacció no quedarà lluny de la veritat. Però les conferències en les quals està basat aquest llibre m’han donat l’oportunitat d’ajuntar d’una forma ordenada i coherent els punts principals sobre la qüestió de la llengua en la literatura, un assumpte que he anat tocant breument aquí i allà en treballs previs i entrevistes. Espero de totes maneres que el treball s’hagi enriquit amb les reaccions —amistoses i hostils— que he rebut d’altres persones pel que fa a les mateixes qüestions al llarg d’aquests anys. Aquest llibre forma part d’un debat continuat de llarg a llarg del continent sobre el destí de l’Àfrica.

L’estudi de les realitats africanes s’ha vist en termes de tribus des de fa massa temps. Qualsevol cosa que passi a Kènia, Uganda o Malawi és pels enfrontaments de la Tribu A amb la Tribu B. Qualsevol conflicte que esclati al Zaire, Nigèria, Libèria o Zàmbia és per l’enemistat tradicional entre la Tribu D i la Tribu C. Una variació de la mateixa interpretació és Musulmà contra Cristià o Catòlic contra Protestant, quan els pobles no es divideixen fàcilment en «tribus». Inclús la literatura a vegades s’avalua en funció dels orígens «tribals» dels autors o de l’origen i la composició «tribal» dels personatges en una novel·la o obra de teatre determinada. Els mitjans de comunicació occidentals, a qui tant agrada impedir a la gent de veure que l’imperialisme encara és l’arrel de molts problemes a l’Àfrica, han popularitzat aquesta interpretació enganyosa i estereotipada de les realitats africanes. Per desgràcia, alguns intel·lectuals africans han estat víctimes —alguns de manera incurable— d’aquest estratagema i són incapaços de veure els orígens colonials d’aquesta tàctica del divideix-i-venceràs, que serveix per explicar qualsevol diferència de perspectiva intel·lectual o qualsevol xoc polític segons els orígens ètnics dels actors. Cap home ni cap dona pot escollir la seva nacionalitat biològica. Els conflictes entre persones no es poden explicar a partir d’allò inalterable (els factors invariables). D’una altra manera, els problemes entre dos pobles qualssevol serien sempre els mateixos en tots els llocs i moments; i a més, no hi hauria mai cap solució als conflictes socials excepte si es donés un canvi en allò permanentment estable, per exemple a través de la transformació genètica o biològica dels actors.

La meva aproximació serà diferent. Contemplaré les realitats africanes en funció de com es veuen afectades per la gran lluita entre les dues forces mútuament oposades que hi ha a l’Àfrica contemporània: una tradició imperialista per una banda, i una tradició de resistència per l’altra. La tradició imperialista a l’Àfrica avui, la mantenen la burgesia internacional, fent servir les multinacionals, i, com és evident, les patriòtiques classes dirigents natives. La dependència econòmica i política d’aquesta burgesia neocolonial africana es reflecteix en la seva cultura d’imitació i de repetició, imposada a una població inquieta per la força de les botes policials, el filferro espinós i un clericat i poder judicial complaents. Propaguen les seves idees a través d’un cos d’intel·lectuals d’estat, els acadèmics i periodistes llorejats del sistema neocolonial. La tradició de resistència la porta a terme la classe treballadora (la pagesia i el proletariat), amb l’ajuda d’estudiants patriòtics, intel·lectuals (acadèmics i no acadèmics), soldats i altres elements progressistes de la petita classe mitjana. Aquesta resistència es deixa veure en la seva defensa patriòtica de les arrels pageses i obreres de les cultures nacionals, en la seva defensa de la lluita democràtica de totes les nacionalitats que habiten el mateix territori. Qualsevol embat contra l’imperialisme, sense que importin els seus orígens ètnics i regionals, és una victòria per a tots els elements antiimperialistes de totes les nacionalitats. La suma de tots aquests embats, independentment del seu pes, mida, escala o situació en el temps i en l’espai, forma l’herència nacional.

Per a aquests defensors patriòtics de les cultures lluitadores del poble africà, l’imperialisme no és un eslògan. És real, és palpable en el seu contingut, la forma, els seus mètodes i els efectes que té. L’imperialisme és l’autoritat del capital financer consolidat i, des del 1884, aquest capital monopolístic i parasitari ha afectat i continua afectant les vides de fins i tot els pagesos dels racons més remots dels nostres països. Si en teniu algun dubte, només cal comptar quants països africans ha hipotecat l’FMI —el nou Ministeri Internacional d’Economia, com Julius Nyerere el va anomenar un cop. Qui paga la hipoteca? Tots i cadascun dels productors de riquesa real (valor d’ús) del país hipotecat, cosa que vol dir tots i cadascun dels treballadors i camperols. L’imperialisme és total: té conseqüències econòmiques, polítiques, militars, culturals i psicològiques per als pobles del món avui en dia. Fins i tot podria conduir a l’holocaust.

La llibertat per què el capital financer occidental i els immensos monopolis transnacionals, que actuen sota el seu paraigua, continuïn robant als països i pobles de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica, l’Àsia i la Polinèsia està protegida actualment per armes convencionals i nuclears. L’imperialisme, encapçalat pels EUA, ofereix un ultimàtum als pobles de la Terra i a tots aquells que exigeixen la pau, la democràcia i el socialisme: acceptar l’espoliació o morir.

Els oprimits i abusats del món mantenen el seu desafiament: llibertat enfront de l’espoli. Però l’arma més gran que esgrimeix i que, de fet, cada dia deixa anar l’imperialisme contra aquell desafiament col·lectiu és la bomba cultural. L’efecte d’una bomba cultural és anihilar la creença d’un poble en els seus noms, en les seves llengües, en el seu entorn, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i a la llarga en ells mateixos. Els fa veure el seu passat com un erm del fracàs i els fa voler distanciar-se’n. Els fa voler identificar-se amb allò que els és més llunyà; per exemple, amb llengües d’altres pobles en lloc de les seves pròpies. Els fa identificar-se amb tot allò decadent i reaccionari, totes aquelles forces que de bon grat aturarien els brolladors de la seva vida. Inclús els sembra dubtes seriosos sobre la legitimitat moral de la lluita. Les possibilitats de triomf o victòria es veuen com somnis remots i ridículs. Els resultats que se cerquen són la desesperació, el desànim i un desig de mort col·lectiu. Enmig d’aquest erm que ha creat, l’imperialisme es presenta com la cura i exigeix que els dependents cantin himnes de lloança amb una tornada constant: «L’espoli és sagrat». En efecte, aquesta tornada resumeix el nou credo de la burgesia neocolonial en molts estats africans «independents».

Les classes que lluiten contra l’imperialisme, fins i tot en la seva fase i la seva forma neocolonial, han d’enfrontar-se amb aquesta amenaça mitjançant la cultura més elevada i més creativa que resulta de la lluita decidida. Aquestes classes han de brandar encara més fermament les armes de la lluita que les seves cultures contenen. Han de parlar la llengua comuna de la lluita que cadascun dels seus idiomes conté. Han de descobrir les seves diverses llengües per cantar la cançó: «Un poble unit mai no serà vençut».

El tema d’aquest llibre és senzill. Ve d’un poema del poeta guyanès Martin Carter en què veu homes i dones normals i corrents passant fam i vivint en habitacions sense llums; tots aquells homes i dones a Sud-àfrica, Namíbia, Kènia, el Zaire, la Costa d’Ivori, El Salvador, Xile, Filipines, Corea del Sud, Indonèsia, Grenada, Els condemnats de la terra de Fanon, que han declarat alt i clar que no dormen per somiar, «sinó que somien per canviar el món».

Espero que algunes de les qüestions en aquest llibre ressonin en els vostres cors.